Projectar l’invisible. Taller familiar d’ombres xineses
Activitat a l'entorn de l'exposició "Una imatge que engoleix, que xucla"
A càrrec de l’artista i mediadora d’Auri Alós
Edat recomanada: de 6 a 12 anys, amb acompanyament adult.
Inscripció prèvia. Places limitades
T’imagines que la teva ombra pogués explicar una història que tu no has dit en veu alta? I si la foscor pogués fer aparèixer coses que normalment no podem veure?
En aquest taller familiar convertirem l’espai en un petit laboratori de llum i penombra. Jugarem amb focus, teles i siluetes per observar com les formes canvien segons la distància, l’angle o el moviment. Descobrirem que una imatge pot expandir-se, deformar-se o esvair-se en qüestió de segons.
A través del teatre d’ombres, inventarem personatges que donin forma a allò que no sembla visible: idees, records o mons imaginaris. Jugant, provant i observant, entendrem que no tot el que existeix té cos, i que de vegades és a la penombra on les històries més sorprenents comencen a aparèixer.
Activitat a l'entorn de l'exposició "Una imatge que engoleix, que xucla"
16.04.2026 – 7.06.2026
Marta Cardellach, Oscar Moya Villanueva, Mercis Rossetti Caral, Laia Solé Coromina
A cura de Caterina Almirall
Horari: Divendres de 17 a 20 h. Dissabtes d'11 a 14 h i de 17 a 20 h. Diumenges d'11 a 14 h
L’exposició Una imatge que engoleix, que xucla – títol inspirat en la publicació Lo visible es un material inestable de l’artista Eva Lootz – aborda com l’art pot anticipar, evocar o insinuar qüestions i estructures latents, futuribles o que mantenen el seu caràcter potencial. Com es mostra allò que (encara) no existeix? Com es pot accedir a tot el que queda fora de l’angle de visió?
A l’assaig Visión periférica, Marina Garcés repassa com, en termes filosòfics, al llarg dels segles el sentit de la visió ha estat transferit del regne del sensible al de la raó, de l’objectivitat i la categorització. Però Garcés també s’interroga sobre la possibilitat de recuperar una mirada segrestada pel capitalisme i el consum viral per tal de retornar-la al pla corporal, sensible i afectiu. Quines noves visualitats es desplegarien si ens acostéssim a allò que queda a les perifèries de la mirada des de la visió sensible? L’intangible es pot fer matèria?
Caterina Almirall desplega una proposta curatorial formada per una selecció de projectes residents a Roca Umbert durant el 2025 que tensen i desdibuixen els límits de la visualitat i la representativitat. Les peces i imatges que proposen Marta Cardellach, Oscar Moya Villanueva, Mercis Rossetti i Laia Solé Coromina no només xuclen: rellisquen, rastregen, es modulen, assenyalen i revelen.
